Records de la pandèmia

Alguns dels voluntaris de les Franqueses recorden les primeres setmanes de pandèmia ara que fa un any del confinament:

ALBA PUJADAS

Es fa difícil transmetre sensacions, quan estàs ocupada vivint les situacions del dia a dia, però potser per això, amb la pandèmia, els confinaments i l’aturada del que era la teva vida “normal”, és un bon moment per aturar-se i reflexionar-hi. I més ara, que fa un any.

Durant el confinament vaig fer de coordinadora de voluntaris de Corró d’Amunt. Suposo que conviure amb una àvia gran i vulnerable em fa ser més sensible, amb una sensació de por pel que li podia passar, però alhora molta satisfacció per la solidaritat que vaig viure a Corró amb els voluntaris i l’agraïment de les persones que necessitaven el nostre ajut.

En una època on es va aturar, com he dit, la “vida normal” i les rutines fins llavors establertes, em va reforçar la necessitat de cuidar-nos, de tenir cura els uns dels altres; però, alhora, amb una sensació de pèrdua per la vida social: les sortides, els dinars ( amb amics o família),...que probablement és el canvi més gran i que més voldria recuperar.

Ens queda la sensació d’incertesa, entre el canvi i la continuïtat, per continuar vivint aquesta època.

SERGI GONZÁLEZ

Com a responsable del grup de voluntaris de Corró d’Avall, em sento orgullós de l’equip que vam formar i de la feina feta. Molts més van voler ajudar i van quedar a la reserva. En moments durs de por, angoixa i patiment col·lectiu, vam posar el nostre granet de sorra per fer menys difícil aquella situació. Tots estàvem convençuts que fèiem el que s’havia de fer. Portant-los el pa, la compra del supermercat, els medicaments de la farmàcia, i parlant una mica amb ells, sentíem una sensació d’orgull personal, i d’humanitat pels qui patien i ens necessitaven. Ara, després d’un any de conviure amb la Covid-19, puc afirmar que tenim un poble que va respondre, un poble compromès i sensible a les necessitats de l’altre, i això com a societat es impagable.

PEPE BAENA

Quan ens van tancar uns mesos a casa vaig pregar a la meva habitació davant les innumerables necessitats dels més vulnerables de Bellavista (persones grans, gent malalta pel coronavirus, amb manca d’aliments i medicaments, sense llar…). Els i les voluntàries de Càritas de la parròquia tenien edats de risc i no podien ajudar presencialment. És quan vàrem pensar fer una crida general a la gent del barri per fer un equip d’emergències. La resposta va ser prou generosa: joves i adults de bona voluntat van començar a trucar al telèfon de la parròquia. Un somriure d’agraïment em va sortir del cor quan em convertia en “centraleta de coordinació” d’un equip que va fer un servei que no té preu. I es quan vaig gaudir de la frase del meu amic Jesucrist: “Estimeu-vos els uns als altres…”

MARTA MOLINÉ I LLUÍS POCURULL

Som en Lluís i la Marta, membres i voluntaris durant la primera onada de la covid19 del Grup de Muntanya de Santa Maria de Llerona. Hem donat servei de voluntariat a determinades persones del poble, Llerona. Un servei encarat a donar cobertura pel que fa a la compra del supermercat, a les farmàcies, a la recollida de lots d’aliments al Xiprer, etc. Hem donat cobertura a persones necessitades amb independència que fossin o no positius/ves: gent gran, gent de mitjana edat, gent amb menors a càrrec, gent amb necessitats de salut mental... Durant la primera onada, davant la falta d'informació i desconeixement que hi havia pel que fa a la pandèmia, ens vam equipar i complir amb tots els protocols que hi havia aleshores. Fou un esgotament mental alhora que una molt bona experiència a nivell de creixement personal. Una experiència més que afegim, una experiència més que ens ha obert noves finestres, una experiència més a noves coneixences i a noves necessitats reals existents i ignorades fins el moment. Percebies, detectaves, palpaves, adverties i senties el patiment de les persones necessitades; els oferíem no només la cobertura de les necessitats reals, sinó l’escolta activa. Persones que en aquell lapse de temps es trobaven soles i allunyades de la societat temporalment. Tenien també una necessitat molt més gran que la real: la necessitat de ser escoltades, acompanyades, recolzades i ateses. Estàvem immersos en una voràgine mai vista i mai viscuda. I entomar la realitat del moment i afrontar-ho, va passar per sobre, i amb escreix, el cansament moral i emocional del nostre dia a dia. Un dia a dia, que al marge de la nostre situació laboral, tenim les nostres famílies, i hem donat part del nostre temps al voluntariat de la covid sota el paraigües de la parròquia de Santa Maria de Llerona.